La Cridoria

Aquesta escriptura només pot parlar de si mateixa a través de formes plenament elementals, sense ulterior finalitat. Formes volàtils, mòbils, que es neguen a ser situades: el gel que roda per terra, el toll, les aigües tèrboles, la intermitència de l'incendi. I tot i així, no n'hi ha prou, no pot bastar: es descobreix perpètuament oberta, reticent als vedats i les definicions, i per això confessa: en realitat, per comunicar el que aquesta experiència escriptural entreveu, seria necessari un contacte estrictament material, corporal: l'abraçada, l'oïda al pit. La Cridòria és un llibre que participa doblement d'aquesta qualitat menor a la qual al-ludeixen Deleuze i Guattari: és una obra que ha tallat el seu nínxol dins d'una altra, la de Teresa d'Àvila -la qual, per dret propi, posseeix una singularitat radical, tant pel que fa a l'àmbit lingüístic del seu temps com a el nostre. Reescriu, llavors, la veu de Teresa d'Àvila; s'apropia d'ella, la renova i homenatja, fa que la sang de les dues corri per la mateixa vena. No és un acte d'antropofàgia, sinó una intensa relació filial. Des d'allà intenta participar a l'lector aquell estat intermedi que obsessiona l'obra sencera de Mendía. ADALBER SALAS HERNÁNDEZ